bellmuntpp

Aquesta utilitat pertany a Wikiloc.

Per descarregar-te el track clica sobre el següent enllaç: http://www.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=9003947

Fotos i breu descripció.

falgars01

Una altra d’aquelles rutes que no deixen indiferent. Un altre dels nostres clàssics. Inspirada en una de les rutes del nostre amic J.Cargol, encara que amb el temps, l’hem anat variant i modificant fins a obtenir aquesta preciositat, tot i que no descartem futures millores en el recorregut!! No hi ha res millor que anar polint una ruta de mica en mica, anar suprimint pistes i anar augmentant el nombre de corriols.

És una jornada de BTT excel·lent, plena de corriols, bells paisatges i certa duresa! Sobretot per coronar Bellmunt. No serà una empresa fàcil. Però la primera gran dificultat de la jornada ens la trobarem només de sortir, sort que començant des d’Olot tenim temps per anar escalfant els motors, Falgars!!!!!

Foto: Inici de Falgars.

Així doncs, comencem a pujar per les seves temudes rampes de ciment en un seguit de revolts que ens faran agafar altura ben de pressa. Deu ser precisament el seu fort pendent que fa que sempre hi hagi un tipus de microclima inalterable. Ja pot fer tan fred com vulgui a la Vall d’en Bas, fins i tot pot estar per sota els 0ºC, però aquí, a les seves rampes suarem la cansalada de valent. No hi ha res millor per entrar en calor ràpidament. I de quina manera!!!!

Després d’un esforç gens menyspreable, arribem a Falgars d’en Bas. Quines vistes que hi ha des d’aquí!!!! Personalment, no em canso mai de ser-hi, encara que a vegades si em fa mandra haver de tornar a patir Falgars. Sort que un cop al cim t’oblides del sofriment ràpidament.

Foto: En plena pujada a Falgars d’en Bas.

falgars04
bellmuntbtt02

Un cop a Falgars d’en Bas, ens endinsem entre les seves cases i agafem el camí de Cabrera que passa pel Molí de la Faja. És en gran part corriol ascendent, amb zones entre boixos i fagedes i d’altres totalment obertes. Molt bonic de fer. També té algun petit tram de pista, però salvatge, i gairebé tot és pot fer a cavall. Tan sols hi ha un sector del corriol que és força dret i amb pedres on ens hi haurem d’esforçar al màxim per no posar peu a terra. De totes maneres, si poseu peu a terra no us preocupeu, ben pocs són els que ho fan tot a cavall d’una sola tirada.

A la foto ens trobem al camí del Molí de la Faja i com es pot apreciar ja hem deixat Falgars enrere. Una vegada arribem al Molí de la Faja, situat en un lloc preciós entre camps verds, agafem la pista que mena a la pista principal de Cabrera provinent de Cantonigròs. Un cop a la pista esmentada, ascendim al collet de Cabrera, el qual separa Cabrera d’Aiats. I ja podem dir que hem acabat la primera gran pujada de l’excursió, ja que des d’Hostalets d’en Bas fins al collet de Cabrera és pràcticament tot cara amunt.

Foto: Corriol al Molí de la Faja.

El collet de Cabrera és un lloc ideal per fer una parada i recuperar forces. Ens asseiem just a l’inici de les escales que pugen al santuari de Cabrera, les quals en aquesta ocasió, per sort, no pujarem, encara que a dalt el panorama és molt més que espectacular. I és que des d’aquí podem accedir a dos llocs realment increïbles, el Pla d’Aiats i Cabrera. Però bé, avui no toca i després d’haver-nos refet comencem el descens tècnic del GR, sobretot en els primers trams, cap al collet Vidrier. La part final és de més bon fer. No obstant, la primera part és la més espectacular, i encara que haguem de posar algun peu a terra, val la pena per les vistes que ens regala. Com la de la foto, on podem observar pràcticament la totalitat de la Plana de Vic i més.

Foto: Baixant del collet de Cabrera pel GR151.1

bellmuntbtt-02
bellmuntbtt-03

Un cop superada la part més tècnica, arribem a la part final, la qual és bastant ràpida. Just abans d’arribar al collet Vidrier arribarem a una zona més planera i oberta que ens oferirà una vista espectacular de les cingleres de la Serra de Cabrera i del Pla d’Aiats. Fem l’últim tram de baixada i ens situem a la pista del collet de Cal Vidrier que prové de Cantonigròs i segueix cap a Cabrera i La Vola. Estem gairebé a tocar del collet de Cal Vidrier, tan sols ens separen uns pocs metres, però no hi hem pas d’arribar, ja que gairebé tan sols creuem la pista per agafar una altra pista més salvatge que ens durà cap a la Serra del Feu.

Foto: Arribant al collet de Cal Vidrier, els cingles de Cabrera i Aiats ens guarden la retirada.

A partir del collet de Cal Vidrier ve un terreny trenca cames, però majoritàriament cara avall. Rodarem gairebé sempre o durant molta estona per corriol, encara que també hi ha algun tram de pista. De fet, el tram de pista més lleig que trobarem és quan circulem pel costat de la carretera C-37, però fins aquí i després hi ha una seqüència de corriols molt maca que creua la Serra del Feu i els Graons del Rei. Com el corriol entre boixos que podem observar a la foto, aquest concretament és un dels que creua la Serra del Feu.

Foto: Corriol de la Serra del Feu.

bellmuntbtt-04
bellmuntbtt05

Després de corriolejar durant força estona arribem a la carretera de Sant Pere de Torelló i La Vola, la qual agafem per un poc més d’un quilòmetre direcció St Pere. Just abans de passar per sobre el pont Aterrat ens desviem a la dreta i comencem l’ascens per la pista que duu al Forat Micó. Una osca gegant entre Bellmunt i la Costa de la Vinyeta per on baixa el riu Ges.

Ens enfilem doncs per la pista direcció Forat Micó i posteriorment Bellmunt. Aquesta pista té algun tram dur, però res comparat amb el què ens espera un cop agafem el trencant a Bellmunt. Això només és el preludi a la tortura.

Foto: Forat Micó.

Quan arribem al sot de les Nogueres, deixem la pista principal i comencem la part més dura de l’ascens a Bellmunt. Es tracta d’una pista que transcorre pel sot de Bellmunt, molt més salvatge que la que hem fet fins ara i per descomptat, molt més dura i exigent, plena de ziga zagues. Reseu per no trobar-hi fang!!!! Perquè sec costa molt, però si a sobre patina… L’esforç aquí s’intensifica i el dolor no cedeix, és més, sembla que cada vegada costi més i sigui més dolorós arribar al cim. Deu ser la penitència que cal pagar per assolir el santuari de Bellmunt, el qual podrem observar des de pràcticament tot l’ascens.

Si la part inicial és dura, no us vull pas dir com és la part final d’aquesta pista!!!! És l’agonia eterna!!!! El primer cop que hi vàrem anar ja ens ho va dir un bon home: “Aneu a Bellmunt? Ui!!!! Poc sé pas si pujareu!!!! Això s’enfila molt i molt!!!!” Però nosaltres marrans!! I tant que hi vam pujar, però com vam patir… De totes maneres, hi hem tornat!!!! Deu ser la vena masoquista dels ciclistes ;-)

En fi, un cop superat el tram més dur, la pista segueix pujant però ja de manera molt més suau. Ideal per recuperar i millor fer-ho, perquè la festa no acaba aquí. Després d’un gir tancat cap a la dreta iniciem la recta final. La pista continua endavant però no duu al cim. Per tant, per tal d’arribar a Bellmunt hem de pujar per un tram molt empinat que comunica amb el PR-45. Evidentment aquest tros és a peu i amb la bici a coll, no és gaire llarg, però després de la pujadeta, sols faltava això!!!!

Foto: Pista del Sot de Bellmunt.

bellmuntbtt05b
bellmuntbtt-06

Arribats al PR-45, si encara teniu forces i tècnica us sorprendreu del què es pot arribar a fer a cavall. El corriol desemboca a la carretera de Bellmunt provinent de St Pere de Torelló, just a l’últim revolt, el que hi ha abans del pàrquing. Si mainada, si, això vol dir que ara encara haurem de pujar per la pista cimentada amb les seves rampes superiors al 20%!!!!! Però ei, ningú a dit que escalar fins a Bellmunt fos bufar i fer ampolles, veritat?

Finalment coronem Bellmunt. És hora de menjar, hidratar-se i gaudir d’aquestes vistes meravelloses que ens ofereix aquest santuari. Des d’aquí dalt podem veure gran part del recorregut que hem fet, Cabrera, la Serra del Feu, els Graons del Rei i si mirem cap a l’altra banda veurem el què ens falta!!

Foto: Santuari de Bellmunt.

Després de gaudir d’un bon descans merescut és hora de reprendre el camí. Però ara toca gaudir i de valent. Just darrera el santuari hi ha un camí trialer que ens durà al collet d’Iera de Massa o d’Hi era de massa. I quin camí ral tan ben parit!!!! Adrelanina fins dalt i pulsacions desorbitades!! I quin nom tan estrany per un coll, però resulta que té història.

Hi era de massa: “Abans d’arribar al Santuari de Bellmunt, quan deixeu la pista i comença el camí que s’enfila a la muntanya, hi ha un coll que el seu nom és “Hi era de massa”. És un topònim molt curiós, que té el seu orgien en uns fets esdevinguts en temps feudals. S’explica doncs, que fal molts anys, no podem concretar la data, al Castell de Besora hi vivia un senyor feudal de conducta dèsputa i cruel vers els seus subordinats. Aquests cansats de tantes humiliacions, es reuniren secretament en el “camp del mal consell”, i decidiren desfer-se del seu amo definitivament.

La vígila del seu sant organitzaren una cacera de senglar, i qual van ésser en el coll situat al peu del Santuari de Bellmunt, en lloc d’atacar la fera, fou agredit i mort l’amo i senyor. El Tribunal hi prengué part i quan va fer la pregunta de – Qui l’ha mort?, respongué la gent unànimament -el poble-, -Per què l’ha mort? per que hi era de massa. De llavors ençà el nom d’aquest coll ha estat Hi era de massa”. http://www.vidra.cat/coneix/llegendes-i-histories/hi-era-de-massa/

Foto: Baixada de Bellmunt al coll de Hi Era de Massa.

bellmuntbttaa

bellmuntbtt-07

A partir del coll d’Hi era de massa, agafem la pista de més a la dreta, però tan sols durant 5m, ja que de sobte trobem un corriol que ressegueix el rec de Canemàs que ens acabarà de delectar. Aquest però no és tècnic com el d’abans, és ràpid, divertit i bonic. Aquest corriol comunica amb la pista que hem deixat, per tant, retornem a la pista feréstega i iniciem una altra seqüència de corriols entre boixos que ens faran caure la baba. Com el que s’observa a la foto. Aquests últims però, són més tècnics i ens conduiran just a sobre la Tosca de Degollats, on seguidament anirem. El corriol desemboca en un corriol principal que comunica la pista de Vidrà amb la pista del Forat Micó. Nosaltres hem d’anar direcció Vidrà, o sigui, cap a l’esquerra i amunt, ja que fa pujada, però ens desviem una mica i primerament anirem a fer-li una visita a aquest indret misteriós que és la Tosca de Degollats, per tant, anem cap a la dreta i 10m més enllà ens la trobem.

Foto: Corriol a la Tosca de Degollats.

La Tosca és una formació rocosa de material calcari, que es va crear degut a l’aigua d’una fossa situada a la part superior que anà regalimant durant anys i panys i anà dipositant, amb el seu degoteig, petites restes de carbonat càlcic, que s’adheriren al sòl i donaren lloc a aquesta forma tan estranya que segons com pot originar basarda o admiració. El seu nom però, procedeix d’una llegenda o història.

Degollats: “Conten que fa molts anys, molt a prop de la Tosca, hi havia una masia (avui en runes). Com que era l’època de la matança del porc, el pagès de la casa va decidir matar una truja que feia més de 120 carnisseres. Aquell dia, com era costum, a la casa hi assistiren un gran nombre de persones que havien d’ajudar amb la matança, però que també estigueren a punt per fer una bona xerinola i beure i menjar de valent. A resultes de la matança, el rebost quedà ben proveït. Feia goig de veure, sobretot amb la immensa cansalada que penjava de la biga del sostre i que hi penjaren amb tots els treballs.

El pagès cada dia tallava un bon tros de cansalada. Però un dia el ganivet es va encallar amb la cotna i quan ell s’hi arrepenjà amb totes les seves forces, el clau clavat a la biga del sostre va cedir i li va caure tota la cansalada a sobre. Però el pagès tingué la mala sort d’haver deixat els ullals a la truja units a la cansalada i un d’ells s’enfonsà al seu coll segant-li la vena grossa. Caigué a terra, amb la cansalada a sobre. Amb el pes de la xulla, el pobre home no es pogué aixeca quedà sense sentit i s’anà escolant fins a morir. D’aquesta feta, a la casa li canviaren el nom pel de “Degollats”, ja que un degollat (el porc) en va degollar un altre”. http://www.vidra.cat/coneix/llegendes-i-histories/degollats/

Foto: La Tosca de Degollats.

bellmuntbtt08

bellmuntbttbb

Així doncs, després d’observar aquesta curiositat natural seguim el nostre camí. El corriol ara s’enfila, algun petit tram a peu i aviat arribem al cim, on ja es fa més ciclable, encara que tècnic, fins arribar a la pista que comunica Vidrà amb Salgueda.

Prenem direcció a la “Terra fosca de Salguedon”, com diria el meu amic Pere, i després d’un descens breu comencem a enfilar-nos per la nostra vella amiga pista de la Creu de Salgueda, la qual ens farà patir un cop més amb les seves rampes brutals abans d’arribar a la casa de Salgueda.

Foto: Corriol de la Tosca de Degollats a la pista de Vidrà-Salgueda.

Superada la part dura de la pista, sortim de la foscor gèlida i arribem a la part solella on es troba la casa de Salgueda, rodejada per la Serra de Curull. La pista segueix pujant, però amb menys intensitat i després d’un parell de revolts, aproximadament, afluixa clarament fins coronar la Creu de Salgueda.

Baixem ràpid però per poc temps, ja que de seguida tornem a enfilar-nos, aquest cop però durant uns pocs metres, per tal de coronar Collsaplana. Passem el filat i trobem el lloc ideal per tornar a parar i recuperar forces amb vistes a Cabrera, per on hem passat fa unes hores.

Foto: La casa de Salgueda, vigilada per la Serra de Curull.

bellmuntbtt08b

bellmuntbtt-09

Una vegada recuperades les forces, iniciem un curt però intens descens per un corriol que surt just a la nostra esquerra. Llàstima que s’acaba de seguida i desemboca ràpidament a la pista que va de La Vola a la casa de la Coma del Coll. Baixem, doncs, ràpidament per la pista cap el Veïnat de Dalt de La Vola, creuem la carretera de Bracons i seguim per la pista que va cap al Güell i Cabrera, encara que molt abans d’arribar al Güell ens desviem a la dreta per agafar una pista molt feréstega i bonica per on pujarem a Bracons.

Podríem dividir l’ascensió en tres parts. Una part inicial que és la més dura, oberta, molt pedregosa i que duraria aproximadament fins el collet de la Paia. A partir del collet de la Paia la pista salvatge s’estreny i es torna corriol i el pendent disminueix. Fins i tot gaudirem d’un petit descens. Seria la segona part. I la tercera i última part és quan abandonem el corriol i agafem una pista molt més feréstega, amb unes rampes inicials i finals molt dures, que ens durà directament al cim de Bracons, evitant la casa, i passant pel collet de la Grevolosa.

Després d’un esforç més que considerable, tenint en compte el què ja hem fet, arribem a la collada de Bracons.

Foto: Pista al collet de la Paia i Bracons.

Des de la collada de Bracons, o més ben dit, just abans d’arribar-hi, entre els arbres podrem observar el Puigsacalm. Després de la jornada dura de Bellmunt, no hi ha res millor que acabar-la amb una bona baixada.

Un cop arribats a Bracons, agafem la pista que surt a la nostra dreta i comencem a pujar. Seguidament començaríem el descens clàssic cap a Cal Santpare, però no!!, poc després de començar a baixar trobem una pista que puja, l’agafem i la seguim fins que es torna gairebé corriol i llavors el deixem i iniciem un descens vertiginós que ens durà a una pista abandonada. La seguim i quan estem a punt d’arribar un altre cop a la pista principal de Cal Santpare, girem bruscament a la dreta, entre els faigs i ja veureu com pugen les pulsacions i més. Aquests descens brutal ens durà un altre cop a la pista de Cal Santpare, però la tornem a abandonar després de cinc tristos metres i baixem per una pista-corriol que ens delectarà fins al final!!!! Apoteòsic!!!! I si voleu que l’adrelanina us pugi al màxim, no l’aneu a buscar al trencant de sota, només de sortir del corriol anterior, gireu a la dreta per la pista i recte avall per una mena de dunes de color gris!!!! Us prometo que fan efecte!!!!

Foto: El Puigsacalm des de la collada de Bracons.

bellmuntbtt-10

bellmuntbtt-99

El descens final acaba just al passar per aquesta bonica ermita de Sant Mateu. Just abans de Sant Mateu, si pareu atenció, en un pla que trobem on el corriol passa entre arbres, si mireu a la vostra dreta podreu observar el salt del Roure, força desconegut però molt bonic i espectacular.

Després de l’ermita de Sant Mateu, si tenim pressa, podem agafar la pista que trobem poc després i ens durà a la carretera principal, no lluny de Joanetes. En aquesta ocasió, però, vam seguir amb una seqüència de corriol-pista entre camps i amb un petit tram a peu fins a Joanetes.

Foto: Sant Mateu.

 

 

 

logo_kolo-bvg

Detalls

Distància 76,54km
Desnivell Acu 2.684m
Altitud Mín. 430m
Altitud Màx. 1.233m
IBP 231
País Catalunya
Zona Garrotxa Osona