canigo

Aquesta utilitat pertany a Wikiloc.

Per descarregar-te el track clica sobre el següent enllaç: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=3607385

Fotos i breu descripció.

canigo1

Fer la volta al Massís del Canigó amb més d’una jornada, sempre és una idea engrescadora, i també ho és intentar fer-la en un sol dia, en una època de l’any que té poques hores de llum solar, intentant que el recorregut no perdi qualitat.

Segons la Meteofrance, la previsió meteorològica pel dilluns 12 de novembre és molt bona, i a la cara sud dels Pirineus no hi ha pràcticament neu. Així doncs, vaig pensar que seria una bona oportunitat i li vaig proposar de seguida a en Josep “Kolo”, ja que aquest dia teníem la idea de fer una ruta llarga.

Sense problemes, els dimonis que portem a dins van vèncer els àngels.

Foto: Pujant la collada de Roques Blanques.

A Prats de Molló fa fred, uns quatre graus negatius. Comencem a pedalar a les 7 del matí en punt, per la carretera que mena a la Presta. El crepuscle es va esvaint i quan comencem a pujar pel tram asfaltat de la pista de Roques Blanques, podem gaudir mirant muntanya avall, la sortida del sol. Anem guanyant metres ràpidament, passem pel costat del refugi dels Forquets i un pèl més enllà deixem enrere l’asfalt i comencem a pedalar per la temuda i pedregosa pista de Roques Blanques, tot i que sembla que hagin escombrat les pedres. Anem sumant quilòmetres i la pista continua en bon estat, fins que arribem al començament de les últimes ziga-zagues que menen fins dalt de tot, on el terreny torna a ser com sempre l’havíem trepitjat.

Foto: Pujant la collada de Roques Blanques, part final.

canigo2

canigo3

Després de més de dues hores de pujada, arribem a dalt. A la cara sud només hi hem trobat una trista clapa de neu, mentre que quan tombem a l’altre costat, totes les cares nord de les muntanyes estan ben enfarinades, i fins i tot, en els llocs més obacs, com és el cas de la pista que seguim i que ens condueix al Pla Guillem, hi ha gruixos considerables de neu. Tot i així, com que fa fred, la neu presenta unes condicions òptimes per pedalar. La bici llisca sense cap problema i es pot mantenir un bon control.

Foto: Collada de Roques Blanques coronada.

Després d’ascendir 1600 m de desnivell positiu, amb un últim pujantó enganxós enmig de prats bonyeguts i pedres, arribem al Pla Guillem, situat gairebé a 2300 m sobre el nivell del mar. L’aire és fred i decidim no aturar-nos-hi.

Foto: Anant cap a Pla Guillem. Al fons, el cim del Canigó.

canigo4

canigo5

La primera part del descens és un esplèndid balcó cap a les muntanyes de l’alt Conflent i la Cerdanya Francesa. El rastre de la neu no desapareix fins que arribem a la Creu de la Llipodera. No hi passa aire i el sol hi toca de ple. És un bon lloc per aturar-nos a fer una queixalada i contemplar la Vall de Cady on assoleix el seu punt més alt al cim de la Pica del Canigó, de 2785 m. És un paisatge realment alpí, on es diferencien clarament els diferents estrats del paisatge d’alta muntanya. Continuem el descens, per la pista, que sense deixar de ser pedregosa, baixem molt més ràpid per l’absència de neu.

Avui, l’indret de Marialles està més silenciós que mai. El refugi està tancat i la tardor ja està molt avançada. Contrasten les raconades fredes on ja no hi toca el sol en tot el dia, amb les carenes dels cims perfectament retallades per un cel blavíssim.

Foto: Refugi de Mairialles.

Pocs metres abans d’arribar al refugi continuem el descens d’una manera molt més trepidant, endinsant-nos per un preciós i ben fressat camí, a través de boscos de pi negre i avets, seguint un petit canal d’aigua que ens queda a l’esquerra. Més avall perdem desnivell encara més ràpid enmig d’una vertical fageda. Arribem a Coll de Jou i continuem baixant assaborint la cirereta del pastís fins arribar al Poble de Castell. A partir d’aquí fem un tram per carretera cap a Vernet-les-Bains i Fillols, on agafem un bonic enllaç a través d’un camí que desemboca al començament de la segona gran pujada de la jornada; la pista que mena al refugi de Cortalets passant pel refugi de Balatg.

Durant els primers centenars de metres de desnivell, el sol dóna pinzellades a la falda de la muntanya i la temperatura és agradable. Però un pèl més amunt la pista fa un tomb. Travessem l’indret de l’escala de l’ós enmig d’un petit túnel excavat a la roca i de seguida entrem al bosc negre. A partir d’aquí, poques vegades ens tornarà a tocar un raig de sol en el que ens queda de volta. La pendent augmenta enmig d’un atapeït bosc de grans exemplars de pi negre i avet.

Foto: Pujant per la preciosa pista del Coll de Cortalets.

canigo6

canigo7

Després de passar el refugi de Balatg, fem una ràpida aturada a la font del mateix nom i continuem pujant enmig de la boscúria fins arribar a les ziga-zagues del Ras de Cortalets, on els arbres perden alçada, i donen pas a una bonica clariana, amb el refugi del Ras de Cortalets al bell mig, on la pista descriu estètiques corbes per salvar el desnivell d’aquest sector. Aquí ens enduem una agradable sorpresa. Els últims centenars de metres de desnivell els fem enmig d’un mantell generós de neu de les mateixes característiques que el que hem trobat a la cara nord de Roques Blanques. La bici llisca suaument i no costa tant de pedalar. És una bona manera per acabar de salvar els 1400 m de desnivell positiu que hi ha fins al Coll de Cortalets, situat a 2055 m sobre el nivell del mar.

Foto: Refugi Ras de Cortalets.

Decidim aturar-nos-hi per fer una queixalada i recuperar forces, però encara que hi toqui el sol, l’aire es fred i no convida estar-s’hi gaire estona. Ens espera una ràpida baixada per pista fins al Prat Cabrera, on encara que passem una mica de fred, val més oblidar-la el més aviat millor. Allà comencem un dels camins més macos que serveixen per donar la volta a tot el massís, l’anomenat Balcó del Canigó. El camí s’estira com una serp molt llarga, dominada al damunt per la Portella de Vallmanya, amb una enforcadura ben definida, ja que separa la Pica del Canigó del Puig sec, provinent de la carena de la cara sud. De tant en tant hem de passar a peu algun pas complicat i hem de travessar un parell de vegades el riu, però és un joc molt divertit fer aquest camí, fins que la bici d’en Josep pateix una avaria. El cable del canvi s’ha anat desfilant, i ha perdut consistència fins al punt que ja no pot fer força per fer el canvi de pinyons. Sempre porto un parell de cables a la motxilla, i aquesta vegada me’ls he deixat a casa. Tenim la sort que hem fet les parts més dures de la volta. Utilitzant el plat petit i el pinyó petit, que és la relació menys dura que es pot portar en aquest casos, en Josep pot continuar desplaçant-se al damunt de la bici, encara que en zones tècniques on es perd velocitat, dificulta l’agilitat de moviments.

Foto: Inici del balcó del Canigó.

canigo8

canigo9

Arribem al refugi de l’Estanyol. Per poder continuar gaudint al màxim, la opció més maca és continuar cap a les Mines de la Pinosa. Per fer-ho perdem ràpidament uns quants centenars de metres de desnivell per un camí que passa enmig de vegetació atapeïda fins que trobem un rierol on hi ha una vagoneta abandonada. Un xic més avall desemboquem en una pista. Les mines estan a uns 160 m sobre les nostres testes. Salvem el desnivell per un dreturer i ben fressat camí enmig d’una fageda. Juguem amb la sort que, encara que la bici d’en Josep estigués en òptimes condicions, tampoc valdria la pena intentar pujar a cavall, ja que s’ha de fer a peu.

Al voltant de les quatre de la tarda arribem a les migrades Mines de ferro de la Pinosa. L’aspecte desolador dels edificis, l’ambient fred i les fosques fagedes sense fulles, conformen un paisatge cru. Tot i que el camí que seguim a continuació, sigui la època que sigui, pot fer bategar les emocions més amagades de qualsevol aficionat a la bicicleta de muntanya. La grandiositat de les fagedes d’aquest sector mai deixen indiferent.

Foto: Finalitzant el balcó del Canigó.

Després de sentir cruixir contínuament les fulles sobre trams a cavall, alguns a peu i travessar algun rierol, desemboquem al començament de l’antiga via del Tren Miner que des d’aquí anava cap a les Mines de la Formentera, al damunt d’Arles-sur-Tech. Ara, és un sensacional camí planer que es pot fer tant amb bici com a peu, on no hi ha les restes de les vies, però que encara es conserven els túnels excavats a la roca viva i alguns vestigis de l’activitat minera que hi havia hagut fa més de mig segle enrere, com poden ser algunes vagonetes i migrades runes d’edificacions.

Foto: Corriol de Pinosa.

canigo91

canigo93

Nosaltres no hem de completar tot aquest camí, si no que a mig fer, trobem una pista en molt bon estat que ens condueix al capdamunt de la Torre de la Betera. En un ampli revolt que hi ha just abans de coronar, parem a contemplar una extensa panoràmica cap a la Costa Roja Francesa i el Massís de les Alberes i les Salines.

Foto: La torre de Betera.

Són les cinc de la tarda i som conscients que una part de la propera pujada i la següent part fins acabar la volta les haurem de fer de negra nit. Per això decidim d’agilitzar la ruta i a l’alçada del Coll de la Descàrrega continuem la baixada per la carretera que mena a Cortsaví. Abans d’arribar al poble, enganxem amb la propera pujada que ens menarà cap al Pla de la Coma i la Font del Brigadier. Ens preparem per la nit. Muntem els llums i fem una queixalada. Tot i que la pista està en bon estat, és evident que a en Josep se li fa molt feixuc el sol fet de no poder canviar de pinyons i de mantenir sempre la mateixa posició sobre la bici. Just coronar el Pla de la Coma ens veiem obligats a encendre els llums. Son els volts de les sis de la tarda, i en aquesta època de l’any ja és negra nit. Fem un petit pujantó per pista ràpida i assolim la Font del Brigadier. Portem uns bons llums i podem mantenir un bon ritme a través de la baixada per pista sorrenca cap al veïnat de la Llau. A partir d’aquí seguirem una carretera estreta i poc transitada fins a Prats de Molló, obligant-nos a fer encara, una petita pujada cap al Coll de Sous.
Ara ja és tot baixada. Més enllà podem gaudir de la presència d’una família de tres teixons que travessen la carretera.

Foto: Baixant el Coll de Saous.

canigo94

canigo95

Enmig de la fredor del vespre, es comença a sentir l’acollidora olor de menjar que surt de les xemeneies de les primeres cases que trobem a Prats de Molló. Arribem a l’entrada de la muralla a les 7 en punt, amb la mateixa temperatura que havíem trobat 12 hores abans, però ara, amb 118 km i un poc més de 4000 m de desnivell positiu acumulat a les cames.

Foto: Prats de Molló, fi de l’aventura.

 

 

 

cargobvg

Detalls

Distància 118,00km
Desnivell Acu 4.018m
Altitud Mín. 680m
Altitud Màx. 2.294m
IBP 263
País France
Zona Pirineu Oriental