Jou, Coll de (S)

Jou, coll de Jou!! Si el feu, no l’oblidareu mai. La vessant de Sant Joan les Abadesses és la més dura i exigent. Això si, molt irregular, però quan puja, puja de veritat. Una preciositat de port que ens farà patir molt i molt. I a mesura que puges, el paisatge es torna més i més bonic. Una veritable joia dels Pirineus catalans. L’única nota negativa és el seu mal estat a partir del trencant al Pla de Can Plata (2015), fins allí, la carretera i més endavant la pista estan en perfectes condicions, però a partir de l’esmentat trencant la pista cimentada està realment  trinxada, encara que trobarem algun tram petit completament asfaltat de nou (2015). Però la major part serà una tortura doble, per a nosaltres i per a la bici.

Només de sortir o just abans d’entrar a St Joan, depenent del nostre sentit, ja ens trobarem unes primeres rampes considerables entre cases. La cosa es relaxa ràpidament i llavors segueix pujant suaument durant un quilòmetre i mig, abandonant les últimes cases de St Joan de les Abadesses.

Només d’entrar a Ogassa el pendent s’enfila clarament. La cosa es posa seriosa. Però un cop deixem enrere les cases, la carretera es torna pista, actualment asfaltada i en perfecte estat (2015), i s’empina de mala manera. Comença la tortura.

Ja hem superat les primeres cases del Prat Pinter i ens trobem en una de les zones més dures. En aquesta foto es pot veure l’asfaltat recent que es va dur a terme l’any passat (2015).

Després de girar trobem un petit descans, ideal per recuperar-se, ja que tot seguit es tornen a enllaçar una sèrie de rampes duríssimes i molt exigents.

Una vegada superem aquesta primera seqüència bastant agonitzant de rampes terrorífiques arribarem a aquest replà, la collada d’en Camps, des d’on podrem veure el cim de Sant Amand, a l’esquerra, i el cim del Taga, a la dreta. I en el punt més baix entre els dos cims se situa el nostre objectiu, el coll de Jou.

Però la relaxació no dura massa i de seguida topem amb rampes duríssimes un cop rere un altre.

Aquesta pujada no té un punt intermedi, o et deixa tranquil o et tortura de mala manera amb rampes que superen els dos dígits fàcilment, cosa que impedeix poder mantenir un ritme agradable.

Deixem enrere les cases de Miquelet i Mitjavila, just després de l’església de St Martí, i veiem com el ciment millora considerablement en comparació amb el què hem fet fins ara.

Ja ens trobem a l’última part de l’ascensió. D’aquí al cim manquen uns 4kms, les rampes exagerades desapareixen progressivament i ens trobem amb un ascens consistent i constant fins coronar.

De tant en tant, els arbres deixen lloc a vistes precioses dels cims i de la part ja superada.

Estem a punt de coronar. Enrere queda el refugi de St Jordi, unes vistes espectaculars i un gran desgast físic.