Aquest mapa pertany a ed. Alpina
Fotos i breu descripció
Jou, coll de Jou!! Si el feu, no l’oblidareu mai. La vessant de Sant Joan les Abadesses és la més dura i exigent. Això si, molt irregular, però quan puja, puja de veritat. Una preciositat de port que ens farà patir molt i molt. I a mesura que puges, el paisatge es torna més i més bonic. Una veritable joia dels Pirineus catalans. L’única nota negativa és el seu mal estat a partir del trencant al Pla de Can Plata (2015), fins allí, la carretera i més endavant la pista estan en perfectes condicions, però a partir de l’esmentat trencant la pista cimentada està realment trinxada, encara que trobarem algun tram petit completament asfaltat de nou (2015). Però la major part serà una tortura doble, per a nosaltres i per a la bici.
Només de sortir o just abans d’entrar a St Joan, depenent del nostre sentit, ja ens trobarem unes primeres rampes considerables entre cases. La cosa es relaxa ràpidament i llavors segueix pujant suaument durant un quilòmetre i mig, abandonant les últimes cases de St Joan de les Abadesses.
La carretera que ens duu fins al petit poble d’Ogassa està en perfecte estat. Bastant oberta, però sense grans vistes, ja que queda enclotada en la vall, resseguint el curs de la riera de Malatosca.
El pendent no és exigent, però de tant en tant ens trobarem amb algunes rampes dures disperses en el trajecte fins arribar a Ogassa. Fins aquí la part tranquil·la. A partir d’Ogassa, prepareu-vos per patir de valent.
Només d’entrar a Ogassa el pendent s’enfila clarament. La cosa es posa seriosa. Però un cop deixem enrere les cases, la carretera es torna pista, actualment asfaltada i en perfecte estat (2015), i s’empina de mala manera. Comença la tortura.
Els revolts de paella deixen imatges boniques com aquesta, però us faran suar.
Ja estem arribant a Prat del Pinter. Un cop deixem enrere les primeres cases d’aquest veïnat d’Ogassa ens encararem a un dels trams realment durs d’aquesta exigent ascensió.
Ja hem superat les primeres cases del Prat Pinter i ens trobem en una de les zones més dures. En aquesta foto es pot veure l’asfaltat recent que es va dur a terme l’any passat (2015).
Després d’un tram força exigent, arribem a la bifurcació entre coll de Jou, a l’esquerra, i Pla de Can Plata, recte. Precisament en aquesta bifurcació és on acaba l’asfalt nou. Un cop girem a l’esquerra ens trobarem amb un ciment totalment trinxat durant gairebé tota l’ascensió, a excepció tan sols d’algun petit tram recentment asfaltat.
Després de girar trobem un petit descans, ideal per recuperar-se, ja que tot seguit es tornen a enllaçar una sèrie de rampes duríssimes i molt exigents.
Una vegada superem aquesta primera seqüència bastant agonitzant de rampes terrorífiques arribarem a aquest replà, la collada d’en Camps, des d’on podrem veure el cim de Sant Amand, a l’esquerra, i el cim del Taga, a la dreta. I en el punt més baix entre els dos cims se situa el nostre objectiu, el coll de Jou.
Seguim rodant i esquivant forats i esquerdes tot gaudint del paisatge pirinenc. Encara ens trobem a la zona de descans. La veritat és que és una pujada amb moltes zones que permeten agafar aire, com a mínim fins a St Martí d’Ogassa, on deixa de ser irregular i es torna constantment cruel amb les nostres pobres extremitats.
Però la relaxació no dura massa i de seguida topem amb rampes duríssimes un cop rere un altre.
Aquesta pujada no té un punt intermedi, o et deixa tranquil o et tortura de mala manera amb rampes que superen els dos dígits fàcilment, cosa que impedeix poder mantenir un ritme agradable.
Després de superar unes quantes rampes dures arribem finalment a Sant Martí d’Ogassa, església romànica del s.XI. Just rere l’església la pista deixa de pujar i baixa breument per tornar-se a enfilar suaument. Serà l’última zona on podrem descansar una mica.
Deixem enrere les cases de Miquelet i Mitjavila, just després de l’església de St Martí, i veiem com el ciment millora considerablement en comparació amb el què hem fet fins ara.
Ja ens trobem a l’última part de l’ascensió. D’aquí al cim manquen uns 4kms, les rampes exagerades desapareixen progressivament i ens trobem amb un ascens consistent i constant fins coronar.
Entrem en una zona de terra vermellosa i ens endinsem dins el bosc tot fent el nostre camí.
De tant en tant, els arbres deixen lloc a vistes precioses dels cims i de la part ja superada.
Últim tram entre arbres. Un cop sortim del bosc quedarà aproximadament 1’5km per coronar i podrem veure el cim sobre els nostres caps.
Estem a punt de coronar. Enrere queda el refugi de St Jordi, unes vistes espectaculars i un gran desgast físic.
Creuem el pas canadenc i alhora coronem el coll de Jou, encara que el punt més elevat queda una mica més enllà, lloc on comença el descens vertiginós cap Bruguera i Ribes de Freser.
A la nostra dreta, el cim del Taga ens vigila.
La veritat és que és una veritable pena que la pista estigui en tan males condicions, perquè es tracta d’un port realment preciós i interessant. I la baixada fins a Bruguera tampoc és massa bona. Tot i així, és molt millor que no pas tornar a baixar cap a Ogassa. Malgrat tot, mereix una visita. Només una? Si no us queda massa lluny, segur que com a mínim una a l’any caurà, i és que enamora perdudament.
Detalls
Des de | Sant Joan de les Abadesses |
Altitud inicial | 771m |
Altitud final | 1.652m |
Desnivell | 868m |
Pm | 6,02% |
PMàx | 20% |
Km | 14,46km |
Coef. Duresa | 128,42 |
Coef. Fatiga | 900,31 |
Categoria | 1a Esp. |
Zona | Ripollès |
País o Regió | Girona |
Deixeu un comentari