evans

Aquest mapa pertany a Google Maps.

evansmap

Fotos i breu descripció

evans

La carretera asfaltada més alta de nord Amèrica té un nom, Mount Evans. Acaba en un observatori a 4.307m. La primera vegada que me’n van parlar presumia del Pico Veleta amb un company americà, K.Reichlin. Resulta que em va deixar glaçat quan em va dir que Mount Evans era gairebé 1.000m més alt. Després Tom Danielson encara me’n va parlar més i més. I esdevingué un somni, un més, un altre! I va arribar l’ocasió. Per cert, Danielson en posseeix encara (2014) el rècord, el va realitzar el 2004 amb un temps de 1h41’20”. Tranquils, ni em va passar pel cap batre’l hehehe. El meu objectiu era tan sols fer el cim.

La primera part de l’ascensió és la més lletja, carretera ample, molt rectilínia, sense grans paisatges i rodejada d’arbres. Fins al km10 es força suau, però a partir d’aquí el pendent augmenta una mica més, sense grans rampes, i es manté constant fins arribar a Echo Lake. Llac que veiem precisament en aquesta foto. Aquí tindrem un petit descans, abans d’encarar la part decisiva d’aquest gegant. Ens trobem al km21 i a 3.240m d’altitud!!!! Una animalada en comparació amb qualsevol port europeu.

Precisament, després del petit descans d’Echo Lake, deixarem la carretera principal que ens duria a Squaw Pass i girarem a la dreta, on trobem el peatge a l’entrada del parc natural. Si nois, si volem pujar haurem de pagar, fins i tot amb bici. Però val la pena. Just abans, també trobem un gran restaurant que pot servir d’aixopluc en cas de mal temps.

Un cop passem el peatge, encetarem la part més espectacular i bonica de l’ascensió. I encara queda molt i molt de port. Recordeu que fins aquí tan sols portem 21kms. O sigui, ni la meitat…

evans1

evans3

Ens endinsem en un bosc preciós i la carretera sembla que s’intimida i es fa més petita. Ara venen uns 9kms força constants, el pendent mai és exagerat, però la distància i sobretot l’altitud ja fa estona que fan el seu efecte. Pedalar costa més del normal. I a sobre, s’està ennuvolant per moments.

L’ascens combina llargues rectes amb parts sinuoses. La vegetació va desapareixent de forma progressiva fins a entrar en un mar de pedres. Els arbres queden per sota, limitats per una barrera invisible.

evans5

evans6

Tan sols bri d’herba aconsegueixen sobreviure a aquestes altituds. Aquesta foto la vaig fer mentre ja baixava. Pujant fou on vaig patir més. Ja que en aquesta zona em va començar a ploure, primer de forma suau, llavors intensament i al final va pedregar i tot. Altres cicloturistes que tenia al davant van girar cua. Jo m’ho vaig pensar, però sabia que potser seria l’única oportunitat que tendria. Així doncs, malgrat tot, em vaig arriscar i vaig seguir. Hi va haver algun moment que vaig tenir dubtes seriosos, la pedra queia sense parar i feia bastant mal, vaig mirar de trobar algun refugi, però com podeu observar a la foto, no hi ha gaire res on poder amagar-se.

Malgrat tot i sortosament, quan vaig arribar a Summit Lake, va deixar de ploure i de pedregar. Però ara tenia un altre problema. FRED. Estava empapat.

A la zona de Summit Lake hi ha un petit descens on es pot recuperar una mica. I la veritat es que va venir de primera per agafar forces per la part final. Des d’aquí, si mirem a l’esquerra podem observar el cim. Sembla a prop. Però aquí les forces estan molt malmeses i l’oxigen és escàs. Cada pedalada pesa, pesa molt i els quilòmetres són eterns. Estem a 3.900m i encara falten 400m de desnivell i 9kms!!!!! Uns quilòmetres que són força constants, amb un pendent pròxim al 5% de mitjana, però que es fan duríssims.

evans7

evans8

Els últims 10kms són els més sinuosos i espectaculars de la pujada. Aquí podem veure una de les múltiples paelles que hi ha i la carretera ondulant al fons. També podem observar Summit Lake, que ja queda bastant lluny.

M’estic acostant al cim. L’última part encara sembla més deserta que l’anterior. Tot són pedres. Sembla un paisatge lunar. El verd dels prats i els arbres queda molt avall.

Esmentar també, que la carretera a la part de Summit Lake està una mica en mal estat, i a partir del llac es fa encara més petita.

evans9

evans10

Ja veig el cim. Però sembla que no arriba mai. Els últims quilòmetres passen amb una especial lentitud. Tens temps de memoritzar cada revolt, cada pedra, cada imperfecció de l’asfalt. L’esgotament és molt gran, el dolor també. Però la il·lusió i les ganes de coronar fan sorgir forces d’on no n’hi ha. M’estic glaçant. Estic pujant i estic tremolant. Per sort, el temps no empitjorarà. Torna a sortir el sol.

Mount Evans coronat!!!! Arribar al cim ha estat molt dur, però la recompensa és molt millor. Sort que ha sortit el sol i em comença a escalfar. M’estic recuperant. He tardat potser 2 minuts per poder desabrigar-me, tenia els dits garratibats pel fred i no podia obrir la cremallera. El cap té una sensació estranya. Suposo que deu ser l’efecte de l’altitud més l’esforç. Estic al sostre d’Amèrica del Nord!!!!!, la carretera asfaltada més alta!!!! Estic a 4.307m!!!! Impressionant. Pell de gallina. Per fi he pogut vèncer aquest gegant!!!! Una satisfacció immensa m’omple.

Foto de rigor, m’abrigo un altre cop i avall. Continua fent sol, aprofito per fer les fotos que no he pogut fer mentre pujava sota la pluja i la pedra. Paro unes quantes vegades, perquè tot i el sol, em foto de fred, sobretot als dits, són el meu punt feble. De mica en mica vaig perdent altitud, la temperatura va augmentant i em vaig recuperant. He tingut moltíssima sort. No em puc imaginar baixant i plovent alhora. En fi, un altre repte superat.

evans11

Detalls

Des de Idaho Springs
Altitud inicial 2.317m
Altitud final 4.307m
Desnivell 1.990m
Pm 4,58%
PMàx 8%
Km 44,31km
Coef. Duresa 125,96
Coef. Fatiga 1.052,26
Categoria 1a Esp.
Zona Colorado
País o Regió USA